Blog

•

ROBOTS

OCTAVI INTENTE

EDICIÓ GRÀFICA

Carpeta d'Art i Poesia, Nº 1

Fine Art Giclée

Carpeta amb 8 làmines de 31X41,5 cm

Paper Hahnemuhle Torchon de 285 g/m2

Tintes pigmentades

Edició numerada i certificat de tiratge

Dibuixos

Octavi Intente

Versos
Jordi F. Fernández

Pròleg
Marta Canal i Cardús

Disseny
Samuel Garrofé

Edició
Taller Fotogràfic

•

Edita

Amics de les Arts i Joventuts Musicals
Taller Fotogràfic

•

Primera edició

Juny de 2019

•

INFO

Lab@tallerfotografic.com

93 597 11 87 •  697 424 951

La profecía de la desgracia se hace para evitar que se realice; y burlarse ulteriormente de personas que eventualmente hacen sonar la alarma recordándoles que lo peor no ha sucedido, sería el colmo de la injusticia; quizás su torpeza sea su mérito.

 Hans Jonas

RÈQUIEM

Marta Canal i Cardús

Fou la Llibertat qui parí l’Home, i fou la Llibertat qui el matà. 

La llibertat paradoxalment involuntària que l’abandonava a la pròpia imperfecció: exposat a un món perillós i terrible; sol davant l’experiència temible del dolor; finit en un univers immesurable. La Llibertat el va veure néixer, sí, però alhora fou la seva càrrega més gran, el teatre sense cor de la Tragèdia Humana.

 
Dedicà la seva existència a abjurar de tots els noms de la llibertat.

La lletjor. La impotència. La feblesa. La malaltia. El temor. La fam. La vellesa. El dolor. La soledat. L’absurd. La injustícia. L’absència. La Mort.

Què fer-ne, de tal maledicció?

No per cap altra cosa cobejava la immortalitat dels déus, la potència dels mutants, la força dels cíborgs, l’eficàcia de la Màquina. En l’inabastable desig esdevenia un Tàntal eternament insatisfet, frustrat i decebut de la natura defectuosa i mancada des del naixement, delerós de perfecció.
 
Alguns van abandonar-se als plans ocults i inescrutables de Déu, substituint el lliure albir per l’inevitable Destí en un intent il·lusori de conjurar la contingència. D’altres provaren la via de l’ataràxia, i van amansir els anhels per minvar les fretures i creure’s amos de si mateixos. No pas pocs diagnosticaren la voluntat de viure com a font vertadera de tot horror experimentat, i es prescriviren ells mateixos una renúncia generalitzada de l’impuls vital que els duria a una fi conscientment buscada –la ironia de descansar d’una llibertat tràgica en un darrer acte tràgic de llibertat.
 
No van ser els únics artificis desplegats per l’Home, talentós igualment en l’art de l’evasió. No era estrany intentar reduir l’exposició a l’Adversitat replegant-se en espais més petits –com els primers hikikomori a les seves habitacions– i cada vegada més íntims –com els neuro-migrants als centres d’èxode virtual. S’empraven narcòtics, drogues i túixecs, cada cop més elaborats que els anteriors, com a promesa d’una escapada plaent i lluminosa. Fins i tot l’Art es presentà com a refugi, com a mecanisme de reflexió i superació de les tribulacions de la vida, malgrat l’eficàcia escassa i insatisfactòria.
 
I, ah!, els humans més somiadors optaren per la creació d’ítaques i icàries, futurs oasis d’Igualtat, Justícia i Comoditat. Sacrificaren la vida per quimeres escàpoles que mai no arribaven, que mai no s’acomplien, tot creient-se capaços de transformar la caòtica Terra en alguna versió del Jardí de l’Edèn. Van fer de tot empesos pels miratges d’utopies futures i heterotopies llunyanes. Van Matar, van Manifestar, van Confinar i Educar l’Home Nou, convençuts de tenir, no se sap ben bé per què, la recepta d’una Humanitat Virtuosa que els salvaria del Desastre. I tot volent conjurar filantròpicament el Terror van esdevenir els pitjors dictadors sobre la Terra.

Però l’intent definitiu –definitiu perquè suposà la fi de l’Home– fou tècnic.
 
L’home se sabia perfectible. Perseguit per la falta produïa, inventava, resolia la seva poquesa en les eines, les màquines, els ginys i els androides; observava i manipulava els vents i les muntanyes, però també les cèl·lules i els àtoms. Primer temia pensar-hi, espantat de si mateix. Babel, Prometeu, Faust o Frankenstein... exemples mítics que pretenien inhibir una hybris que rivalitzava amb Déu i que, realment, malgrat totes les amenaces, mai va poder contenir-se.

Vet aquí la perversa paradoxa: l’innegable èxit tecnològic ressaltava el fracàs ontològic de l’espècie. Assenyalava la seva màcula en la mateixa mesura que admirava la seva producció. Així que quan la Tècnica arribà al Zenit de la perfecció també arribà l’Ocàs de l’Home, ara obsolet i fútil. A mesura que s’esforçava per perfeccionar l’obra, l’autonomia d’aquesta feia superflu el seu creador. Antiquiertheit! Outdatedness!

Ara bé, cada vegada més conscient de les seves capacitats demiúrgiques, li quedava l’esperança de fer-se a si mateix, de revertir el procés natural i esdevenir una criatura fabricada tan perfecta com les seves obres, lluitant contra la inevitable insignificança. Perseguí una egotopia sense dolor ni mort i es convertí en el continent de totes les provatures, el Cos com a últim territori de conquesta. Glatia per fusionar-se amb la màquina imponent i la xarxa perenne.
 
Ell sol s’entonava el Rèquiem, perquè no fou humà allò que en resultà. L’home no conquerí pas la Màquina: va ser la Màquina qui s’encarnà, fou el Metall qui assaltà la carn.

L’Últim Transhumà