Blog

 

LES MIRADES QUE VAN TRENCAR EL GEL

Romà Gubern

 

La història de l'avantguarda fotogràfica catalana durant la dictadura franquista és una història multidisciplinària i amb multitud de subhistòries particulars. En els anys cinquanta del segle passat, la societat estava sortint del túnel de la guerra civil amb grans trompades al cos i a l'esperit. Alguns artistes i intel·lectuals estaven mirant de bastir ponts en aquells anys grisos amb la creativitat de l'avantguerra, que alguns havien conegut coma joves espectadors. Aquest era el cas dels components del grup pioner Dau al Set (1948-1956), que vorejaven la vintena quan va esclatar la guerra. La seva innovadora revista i les seves preocupacions plàstiques avantguardistes obrien ponts vers una altra institució que caldria recuperar amb urgència de l'oblit, el Club 49 (1949), un dels patrocinadors del qual era el barreter i mecenes Joan Prats, amic de Joan Miró, i a les catacumbes del qual vaig participar, com a jo ve estudiant, en alguna de les seves sessions de cineclub i de jazz, en col·laboració amb el Hot Club de Barcelona. L'aventura dels Prats va començar quan el seu avi funda, l'any 1907, la impremta La Polígrafa, que havia de destacar per uns llibres molt pulcres sobre art. 

 

En la negra nit cultural del franquisme, alguns esperits inquiets intentaven bandejar l'atonia, la mediocritat i l'academicisme de la cultura oficial. Era el cas de la revista Destino, que tot i haver estat fundada durant la guerra per un grup de falangistes catalans a Burgos, havia iniciat una certa deriva liberal i il·lustrada arran de la derrota de l'Eix. En les seves portades, hi descobrim fotos esplèndides de Francesc Català-Roca i d'Eugeni Forcano, i a les pàgines interiors, hi vam recuperar l'exiliat Sebastia Gasch i Josep Palau, que ens parlaven, amb criteris il·lustrats, de música, de cinema, de fotografia i de circ. Una mica després va néixer el setmanari barceloní Revista (abril de 1952-desembre de 1971), empès pel mecenes tèxtil Albert Puig Palau (el qual patrocina més endavant Joan Manel Serrat) i que havia estat inspirada intel·lectualment pel falangista convers Dionisia Ridruejo. També les seves pàgines van acollir les fotos de Català-Roca. Així, d'una manera gairebé imperceptible, s'anava forjant dia rere dia una cultura dissident dels canons oficials de la dictadura. 

 

El 1956 va néixer la mirada oficial de Televisió Espanyola, que el 1959 també s'establí a Barcelona i arrodoní el ja rovellat adoctrinament oficial del noticiari No-Do, nascut en el llunya 1943. Però la mirada que oferien aquelles finestres anava contra corrent d'una nova sensibilitat que s'estava obrint pas en altres mitjans, amb la narrativa urbana de Manuel de Pedrolo i Juan Goytisolo i, a la darreria de la dècada, de Juan Marsé. Amb el neorealisme cinematogràfic que des d'ltalia va nodrir Berlanga i Bardem i culmina el 1959 amb Los golfos, obra d'un brillant fotògraf d'Osca anomenat Carlos Saura, germà del pintor Antonio Saura. En l'escena cultural estaven sorgint, a la contra dels dogmes oficialistes i d'una manera aparentment contradictòria, l'art abstracte i el neorealisme, l'experimentació formal i el document social. Però l'abstracció de Tàpies ens va fer veure les parets escrostonades dels nostres suburbis d'una manera diferent i aquesta nova mirada havia de reaparèixer en les fotografies realistes d'aquells joves l'obra dels quals conserva i promou la Fundació Foto Colectania, tot mostrant secrets vasos comunicants entre les dues tendències. 

 

La història d'aquesta nova avantguarda té coma fons social el transit de les dramàtiques penúries de la postguerra al naixent desenvolupisme econòmic, motor des dels anys cinquanta de l'expansiva imatgeria publicitaria i que culmina amb el boom de l'Escola de Barcelona als anys seixanta (en arquitectura, disseny, cinema, còmic i fotografia). En els happy sixties la postguerra havia quedat definitivament enrere i el món de la creació estètica obria un nou horitzó d'expectatives. 

 

En l'ADN d'aquest renaixement fotogràfic figurava l'obra pionera i precursora de l'imprescindible Pere Català i Pic (1889-1971), autor de fotomuntatges, renovador de la iconografia i la tècnica publicitaria, seguidor de la Nova Objectivitat (Neue Sachlichkeit) que arribava d'Alemanya i participant actiu en les tasques del Comissariat de Propaganda de la Generalitat durant la guerra civil, en les quals va col·laborar de ben d'hora -des dels tretze anys- el seu fill Francesc Català-Roca (1922-1998). Aquest esdevingué un imprescindible pont intergeneracional, en transmetre aquella mirada educada en la Nova Objectivitat als joves fotògrafs catalans de la postguerra. L'empremta d'aquesta formació li fou tan profunda, que sempre va contemplar amb sospites la fotografia en color i, malgrat que la va practicar diverses vegades, mai no la va acceptar del tot com un ideal estètic. 

 

Aquesta dada tècnica remet a la màgia del blanc i negre que era el que predominava als anys cinquanta i que va educar l'ull antiacadèmic d'aquella nova sensibilitat estètica i social. La fotografia va superar l'estadi de mitja de reproducció per esdevenir mitja d'expressió sense trair el realisme que s'erigia en rèplica de l'ampul·losa retòrica de la cultura visual del franquisme. Amb la influència del realisme poètic francès -que Oriol Maspons havia admirat en la seva perllongada estada a París- i del neorealisme Itàlia, aquella fotografia va aspirar a la creació, però sense deixar de ser document. La seva mirada sobre la realitat la va convertir en crònica social i alhora poètica, tot component una història gràfica de la vida quotidiana que exhibia suburbis i extraradis, drapaires i gitanes, mercats ambulants i senyorets noctàmbuls endiumenjats, seminaristes i guàrdies urbans, toreros i ballarines, barraques i descampats, balls populars, seductors de barrí amb malta brillantina als cabells, xurreries i cavallets, monges i meuques... 

 

Però aquells fotògrafs necessitaven canals per exhibir les seves obres. Catalunya havia gaudit d'una rica tradició associativa abans de la guerra civil, però aquest teixit cultural va quedar ben capolat a partir del 1939. És cert que va sobreviure'n el Centre Excursionista de Catalunya, un viver de fotografia paisatgista, però la mutilació havia estat brutal. Resulta decisiva la irradiació del grup AFAL des d'Almeria, amb la seva revista creada l'any 1956, per teixir una xarxa de complicitats entre els fotògrafs catalans. Ja hem parlat de les portades de Destino i de les fotografies de la Revista. Però les galeries d'art vivien d'esquena a aquella generació emergent. El fotògraf més vetera, Català-Roca, va tenir la seva primera exposició individual a Barcelona el 1953 a la Sala Caralt. Pocs anys després, jo recordo haver descobert l'obra de Leopoldo Pomés a les Galerías Layetanas. Una mica després Aixelà, una botiga molt cèntrica dedicada al sector audiovisual, va acollir als seus baixos una sala d'exposicions fotogràfiques, animada per l'entusiasta i incansable Josep Maria Casademont, artífex de mil iniciatives, fotògraf i que apareix retratat per Ricard Terré en aquest catàleg. Serà sempre recordat com a director de les revistes Imagen y Sonido i Eikonos, per haver creat l'etiqueta NovaAvantguarda i per haver posat en marxa als anys seixanta una escala de cinema independent en aquell local. Però en aquella època algunes editorials de prestigi ja il·lustraven les portades dels seus llibres amb fotos i només cal evocar les contribucions de Maspons i Miserachs a la prestigiosa "Biblioteca Breve", de l'Editorial Seix Barral. Mentre que Editorial Lumen es va abocar al llibre il·lustrat i va convertir en best-seller Izas, rabizas y colipoterras (1964), amb text de Camilo José Cela i unes fotos prostibulàries sensacionals de Joan Colom que van marcar època.

 

Cal remarcar la personalitat singular de cada fotògraf, d'acord amb un aire de família comuna, nascut del planter autodidàctic. El 1955 Joan Colom i Ricard Terré tenien 34 anys, Oriol Maspons en tenia 27, Ramon Masats, 24, Xavier.Miserachs, 18, i l'autodidacta Toni Catany, a'llla de Mallorca, només 13. No es pot parlar, doncs, de sincronia generacional, per bé que és cert que el 1959 es produí una exposició seminal a Barcelona que va aplegar l'obra de Ricard Terré, Xavier Miserachs i Ramon Masats, tot certificant oficialment el seu aire de família. Del vetera Terré se sol recordar el seu interès per la plàstica dels motius religiosos. El més tarda Colom va destacar per les seves assídues presències als barris baixos de Barcelona amb la seva càmera oculta. Maspons es va beneficiar de la seva estada a París els 1955-56, que el va posar en contacte amb l'obra fonamental de Cartier-Bresson, Doisneau, Brassaï i Bourdin, amarat de les lliçons de l'Agencia Magnum. A Barcelona es va associar comercialment amb Julio Ubiña, per produir un cabal de brillants imatges publicitaries, i el 1962 Colita (Isabel Steva Hernández) va iniciar la seva carrera com a assistent seva. Maspons avui dia és recordat, entre altres coses, com el cronista brillant de la gouche divine barcelonina, quan la dictadura era combatuda amb la voluntat hedonista. Va publicar amb Miserachs i Colita el llibre Els barcelonins. El precoç Miserachs va abandonar els estudis de medicina i va passar al primer pla amb els seus llibres Barcelona. Blanc i negre (1964) i Costa Brava Show (1966). Cronològicament, entre Maspons i Miserachs es va situar l'obra copiosa de Ramon Masats, format a l'escola del fotoperiodisme i primer reporter del grup, el qual va sobresortir amb els llibres Neutral Corner (1962) per a Editorial Lumen i Los Sanfermines (1963) per a Espasa Calpe, i el 1965 va iniciar la seva carrera com a cineasta, a la qual anys després va seguir la televisiva. El mallorquí Toni Catany va ser el menut del grup i es va consagrar amb la seva exposició a la Sala Aixelà el 1972 i va cridar l'atenció per la seva elaborada experimentació tècnica i els nus estilitzats, i així va assolir el Premi Nacional d'Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya i el de Fotografia del Ministeri de Cultura l'any 2001. Potser el més formalista del grup, avui figura entre els de més reconeixement internacional, amb obra exposada en museus de diversos països. 

 

Alguns membres d'aquell grup ja són morts o jubilats, malgrat que la saviesa popular afirma que no es pot haver estat artista en el passat i deixar de ser-ho. L'educació de la mirada és un atribut permanent. I malgrat aquest retir professional, la lliçó magistral que va suposar la seva mirada trencadora en un context de dificultats i d'opressió cultural ha fornit diverses generacions posteriors de fotògrafs, tot llegant-nos un testimoniatge impagable d'un passat encunyat en sals de plata.

 

Romà Gubern
Catedràtic emèrit de Comunicació Audiovisual
«Les mirades que van trencar el gel». Text publicat en el catàleg corresponent a l'exposició produïda per FotoColectania, 
«Nova avantguarda. Fotografia catalana dels anys 50 i 60»,

editat pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya l'any 2010.